Quan el mal ve d'almansa.... a tots alcansa
Com
vbè diu el títol, quan el mal ve d'Almansa a tots alcansa. almenys això
diu la dita des que aquell fatídic 25 d'abril de 1707 els valencians
perguèrem les nostres llibertats, furs i Estat propi substituits pels
costums i institucions castellanes por justo derehcho de conquista per
part de les tropes del borbó Felip V.
Molt se'n ha parlat ja d'este episodi i els qui no sapiau molt d'ell podeu recòrrer a llibres, blogs i documentals per saber-ne molt mès.
Abanda d'invocar l'esperança perquè algun dia este poble recobre encara mès la seua memória, cal que el valencianisme s'aprope a la societat que sovint no sap massa bè res d'este episodi ni tampoc tè una autoestima alta en vers este que ès el seu país, nació, Regne o Comunitat. Per això mès que de parlar d'objectius que molts voldríem assolir algun dia, cal que els fem vore que es necessária una major quota d'autogovern, aixina com el fet de pertányer a un Estat espanyol on el poble valencià pot compartir i conviure amb altres territoris peninsulars però sent este subjecte de ple dret i exercint si ho creu convenient la seua própia sovirania.
Això no ès un possicionament que sorgix ara de colp: a la declaració valencianista de 1918 es parla de la consecució de l'Estat Valencià sent el poble qui tinga la sovirania en tot moment i sense que això haja de significar la independéncia de la resta dels territoris de la península.
NO ès gens incompatible defensar la nació valenciana dins d'un Estat espanyol federal o si es vol confederal on no siga cap problema el fet de no compartir el sentiment de pertinença a la nació española.
pecaria d'ingenu si diguès que això ès fácil d'assolir perquè no ho ès, parlar d'açò a determinats espanyols ès com xocar amb un mur de pedra. No obstant les coses no s'aconseguixen de hui per demà sinò poc a poc i incidint prou en esta via.
Per complementar encara mès esta postura us recomane llegir les entrades dels blogs tant de Pere Fusset com el de no cap en cap cap entre d'altres.
Que esta jornada siga de reflexió i que no s'apague la flama.
Molt se'n ha parlat ja d'este episodi i els qui no sapiau molt d'ell podeu recòrrer a llibres, blogs i documentals per saber-ne molt mès.
Abanda d'invocar l'esperança perquè algun dia este poble recobre encara mès la seua memória, cal que el valencianisme s'aprope a la societat que sovint no sap massa bè res d'este episodi ni tampoc tè una autoestima alta en vers este que ès el seu país, nació, Regne o Comunitat. Per això mès que de parlar d'objectius que molts voldríem assolir algun dia, cal que els fem vore que es necessária una major quota d'autogovern, aixina com el fet de pertányer a un Estat espanyol on el poble valencià pot compartir i conviure amb altres territoris peninsulars però sent este subjecte de ple dret i exercint si ho creu convenient la seua própia sovirania.
Això no ès un possicionament que sorgix ara de colp: a la declaració valencianista de 1918 es parla de la consecució de l'Estat Valencià sent el poble qui tinga la sovirania en tot moment i sense que això haja de significar la independéncia de la resta dels territoris de la península.
NO ès gens incompatible defensar la nació valenciana dins d'un Estat espanyol federal o si es vol confederal on no siga cap problema el fet de no compartir el sentiment de pertinença a la nació española.
pecaria d'ingenu si diguès que això ès fácil d'assolir perquè no ho ès, parlar d'açò a determinats espanyols ès com xocar amb un mur de pedra. No obstant les coses no s'aconseguixen de hui per demà sinò poc a poc i incidint prou en esta via.
Per complementar encara mès esta postura us recomane llegir les entrades dels blogs tant de Pere Fusset com el de no cap en cap cap entre d'altres.
Que esta jornada siga de reflexió i que no s'apague la flama.
No comments:
Post a Comment